Jo també emigro…

… a can Blogspot. Fa massa temps que això no funciona bé (un dia és l'edició dels blocs, un dia els comentaris, un altre l'enviament de correus… i així anar fent) i vaig resistint-me a marxar, però, amb el cor encongit, això sí, dic adéu.

Ens veiem a un nou bloc renovat també pel que fa a la imatge: la tardor ja no és de la Toscana, és la del Maresme, que, al cap i a la fi, és on som. I amb un nom molt més adequat, tot i que una mica llarg, sí: http://mexaltaelnouimenamoraelvell.blogspot.com/

Així que: adéu siau, Bloc.cat, per sempre adéu siau (que deia el poeta). I gràcies per les coneixences que hem fet i els posts i comentaris que hem llegit 🙂

 

 

[@more@]



2s comentaris

Set segons – Seven seconds away

Fa dies que estic obsessionada amb aquesta cançó i la sento dins del cap de dia i de nit. Més avall he enganxat la lletra de la cançó, en tres idiomes, un dels quals desconec. Per cert, estaria agraïda si algú em digués de quin idioma es tracta (senegalès?). Gràcies!

I és que m'agrada Youssou N'dour! Crec que el vaig veure fa anys en un concert que va organitzar Amnistia Internacional a Barcelona.

 

 

Youssou N'dour & Neneh Cherry – Seven Seconds 

Boul ma sene, boul ma guiss madi re nga fokni mane
Khamouma li neka thi sama souf ak thi guinaw
Beugouma kouma khol oaldine yaw li neka si yaw
mo ne si man, li ne si mane moye dilene diapale

Roughneck and rudeness,
We should be using, on the ones who practice wicked charms
For the sword and the stone
Bad to the bone
Battle is not over
Even when it's won

And when a child is born into this world
It has no concept
Of the tone the skin is living in

It's not a second
But seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting
It's not a second
But seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting (3x)

J'assume les raisons qui nous poussent de changer tout
J'aimerais qu'on oublie leur couleur pour qu'ils espèrent
Beaucoup de sentiments de race qui font qu'ils désespèrent
Je veux les portes grandement ouvertes
Des amis pour parler de leur peine, de leur joie
Pour qu'ils leur filent des infos
Qui ne divisent pas changer

Seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting
It's not a second
But seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting(3x)

And when a child is born into this world
It has no concept
Of the tone the skin is living in

And there's a million voices
And there's a million voices

To tell you what she should be thinking
So you better sober up for just a second

Seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting
It's not a second
But seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting
It's not a second
But seven seconds away
Just as long as I stay
I'll be waiting

 

[@more@]



5s comentaris

A es casa i el que no voldria dir de la Renfe

 

A es casa

Estic contenta: A es casa. Ja vaig parlar d'A en un altre post  de finals d'abril. Al juliol va venir a sopar a casa amb en F (el seu futur marit): va ser un sopar entranyable on ens van anunciar que a ella l'havien d'operar al setembre (res greu i que ha anat bé) i que es casaven al novembre. Ja som al novembre i d'aquí a uns dies anem de boa i em fa molta il·lusió per tot el que ha passat, pels moments xungos que va viure de joveneta i perquè ara està tan satisfeta i se'ls veu tan feliços (i ell és tan bon noi) que m'encanta. De fet, m'agraden els casaments: s'hi sol respirar un clima de felicitat que s'encomana. Una és així de romàntica i simple 🙂

El que no voldria dir de la Renfe

Si algú em pregunta per què darrerament no esmento la Renfe ni renego dels trens, no contestaré pas que darrerament és gairebé un paradís viatjar a la línia del Maresme. N'ignoro els motius, però tots els matins sec, escolto la música i, això sí, entreveig uns vídeos que menteixen més que Pinotxo (el nas de la Renfe deu fer diverses voltes al planeta). Fa ràbia reconèixer que quan mig Catalunya està patint desastres no només ferroviaris, sinó també a qualsevol mitjà de transport (i això que tenim totes les flotes d'autobusos de l'Estat), una línia (o més) funcionen a les mil meravelles, tot i que algun impacient se'n queixi abans d'hora 😛

Una no s'explica per què els trens que cada matí surten d'un lloc (Mataró, Maçanet, Blanes…) sempre arriben plens al meu petit baixador i, de sobte, cada dia hi trobo seient i hi vaig ben tranquil·la. Aquests dies recordo sovint quan, ara fa 11 anys, vaig venir a viure a aquest poble i vaig optar decididament pel transport públic, ja que anar a la gran ciutat amb cotxe m'estressava més que res. Aleshores cada dia tenia un seient al tren i entre els dos viatges a Barcelona (anar i tornar) em vaig treure mitja carrera de Dret, i allà es va quedar: potser podria culpabilitzar la Renfe de no haver-la acabat?


[@more@]



7s comentaris

A les tres han estat les dues (o tardor al Maresme)

 

Tardor al Maresme

 

Copio el títol del post d'un blocaire amic per parlar d'aquest canvi d'horari que tant han de justificar els polítics, ecologistes i estalviadors energètics de mena de torn i que ningú no acabem de comprendre, però que repercuteix en els nostres ànims i especialment en els dels nostres infants i els de la gent gran.

Fa anys que aquesta data (variable en el calendari, però sempre l'últim cap de setmana d'octubre -crec-) em provoca una profunda tristor a diferència de l'altre canvi d'horari que em desperta l'alegria en tots els sentits.

Aquest any, però, he decidit que no m'ha d'afectar: aquest any, senyors/ores, guanyo jo! I no em deixo vèncer per la tardor, ni per la foscor que suposarà aquest canvi en les nostres vides, ni pel fred que detesto, ni per res que no s'ho valgui.  

Així que em desperto contenta i d'hora, veient els filets de sol que s'escapen per la persiana de fusta de la meva finestra, sentint com m'escalfen la cara i m'enceguen els ulls, però és aquella sensació tan bona i positiva de quan un es deixa acaronar i despertar pel solet i no ho fa un despertador (pi pi pi piiiiiiiiiiiiiiiii) a hores infames de la matinada. Em desperto amb un gran somriure pel dia clar que fa i contenta de gaudir del que tinc ara mateix, encara que a la tarda es faci fosc més d'hora.

Aquest any, sí, aquest any no podrà amb mi!

Ei, i segur que el Barça guanya l'Almeria! 😛

[@more@]

4s comentaris

Instints violents

La setmana vaig descobrir que jo també tinc instints violents: el tercer tren que arribava a Plaça Catalunya amb destinació al Maresme continuava estant ple de gent i, per variar, només tenia tres vagons (per a què fer-los més llargs, oi? sí, tot plegat, igualment hi puja tothom!).

Trens

Eren quarts de nou del vespre, portava tota la setmana treballant fins ben tard i patint retards i multituds als trens gairebé cada dia. De cop i volta, em van venir ganes de treure les claus de casa i fotre una ratllada al tren des del començament al final dels tres ditxosos vagons.

En Laprí m'envia un sms i em diu que a Madrid-rodalies també hi ha un retard de 30 minuts (se n'enfot, és clar), però segur que va sortir a tots els informatius i que per comptes de 30 minuts devien dir que eren 50! A Barcelona això s'ha convertit en el fet quotidià i ja assumim que la vida diària inclou retards i magrejos al tren. 

Finalment, me'n vaig estar: no m'hauria servit de res. Més tard, a la mateixa andana, jo mateixa em vaig sorprendre renegant contra la Renfe: puta Renfe! (expressió que utilitzo molt sovint darrerament), seran cabrons!, mecasuntot!

Al meu poble, per cert, hi ha qui se n'aprofita: han dissenyat unes samarretes crítiques antiRenfe. El preu, però, em sembla un pél car per fer la gracieta: 13 o 19 euros, segons on la compris (o això m'ha semblat entendre). I jo que proposava d'omplir de post-its les estacions barcelonines i ningú no em va fer cas!

No penso fer més publicitat, tampoc no conec les persones que les han fetes. 

Ja ho diu en J: se m'està agriant el caràcter, però certament que hi ha algunes empreses i persones que volen aconseguir que el procés s'acceleri. Per sort, n'hi ha d'altres que contribueixen a alentir-lo 🙂

[@more@]

Comentaris tancats a Instints violents

Instints violents

La setmana passada vaig descobrir que jo també tinc instints violents: el tercer tren que arribava a Plaça Catalunya amb destinació al Maresme continuava estant ple de gent i, per variar, només tenia tres vagons (per a què fer-los més llargs, oi? sí, tot plegat, igualment hi puja tothom!).

Trens

Eren quarts de nou del vespre, portava tota la setmana treballant fins ben tard i patint retards i multituds als trens gairebé cada dia. De cop i volta, em van venir ganes de treure les claus de casa i fotre una ratllada al tren des del començament fins al final dels tres ditxosos vagons.

En Laprí m'envia un sms i em diu que a Madrid-rodalies també hi ha un retard de 30 minuts (se n'enfot, és clar), però segur que va sortir a tots els informatius i que per comptes de 30 minuts devien dir que eren 50! A Barcelona això s'ha convertit en el fet quotidià i ja assumim que la vida diària inclou retards i magrejos al tren. 

Finalment, me'n vaig estar: no m'hauria servit de res. Més tard, a la mateixa andana, jo mateixa em vaig sorprendre renegant contra la Renfe: puta Renfe! (expressió que utilitzo molt sovint darrerament), seran cabrons!, mecasuntot!

Al meu poble, per cert, hi ha qui se n'aprofita: han dissenyat unes samarretes crítiques antiRenfe. El preu, però, em sembla un pél car per fer la gracieta: 13 o 19 euros, segons on la compris (o això m'ha semblat entendre). I jo que proposava d'omplir de post-its les estacions barcelonines i ningú no em va fer cas!

No penso fer més publicitat, tampoc no conec les persones que les han fetes. 

Ja ho diu en J: se m'està agriant el caràcter, però certament que hi ha algunes empreses i persones que volen aconseguir que el procés s'acceleri. Per sort, n'hi ha d'altres que contribueixen a alentir-lo 🙂

[@more@]

5s comentaris

Instints violents

La setmana vaig descobrir que jo també tinc instints violents: el tercer tren que arribava a Plaça Catalunya amb destinació al Maresme continuava estant ple de gent i, per variar, només tenia tres vagons (per a què fer-los més llargs, oi? sí, tot plegat, igualment hi puja tothom!).

Trens

Eren quarts de nou del vespre, portava tota la setmana treballant fins ben tard i patint retards i multituds als trens gairebé cada dia. De cop i volta, em van venir ganes de treure les claus de casa i fotre una ratllada al tren des del començament al final dels tres ditxosos vagons.

En Laprí m'envia un sms i em diu que a Madrid-rodalies també hi ha un retard de 30 minuts (se n'enfot, és clar), però segur que va sortir a tots els informatius i que per comptes de 30 minuts devien dir que eren 50! A Barcelona això s'ha convertit en el fet quotidià i ja assumim que la vida diària inclou retards i magrejos al tren. 

Finalment, me'n vaig estar: no m'hauria servit de res. Més tard, a la mateixa andana, jo mateixa em vaig sorprendre renegant contra la Renfe: puta Renfe! (expressió que utilitzo molt sovint darrerament), seran cabrons!, mecasuntot!

Al meu poble, per cert, hi ha qui se n'aprofita: han dissenyat unes samarretes crítiques antiRenfe. El preu, però, em sembla un pél car per fer la gracieta: 13 o 19 euros, segons on la compris (o això m'ha semblat entendre). I jo que proposava d'omplir de post-its les estacions barcelonines i ningú no em va fer cas!

No penso fer més publicitat, tampoc no conec les persones que les han fetes. 

Ja ho diu en J: se m'està agriant el caràcter, però certament que hi ha algunes empreses i persones que volen aconseguir que el procés s'acceleri. Per sort, n'hi ha d'altres que contribueixen a alentir-lo 🙂

[@more@]

Comentaris tancats a Instints violents

Fai un sol de carallo

Una altra cançó històrica: convideu-me a dues Estrelles Galícies (allà al costat de l'Hospital Clínic, eh, Spock?) i us la canto sencera, i això que no sé gallec.

Les filhoas de sangre no les he provades pas (puaj!), però les filhoas de crema són boníssimes. Si mai teniu ocasió, tasteu-les.

 

[@more@]

Comentaris tancats a Fai un sol de carallo

Fai un sol de carallo

Una altra cançó històrica: aquesta és d'un grup gallec que es diu Os Resentidos.

Convideu-me a dues Estrelles Galícies (allà al costat de l'Hospital Clínic en tenen) i us la canto sencera, i això que no sé gallec.

Les filloas de sangre no les he provades pas (puaj!), però les filloas de crema són boníssimes. Si mai teniu ocasió, tasteu-les.

 

[@more@]

6s comentaris

La cançó del príncep blau

Si mai arriba el príncep blau, digueu-me ingènua, però m'agradaria que em cantés, entre d'altres, aquesta cançó que canten Els Pets (el tema dels peus petits me'l prendria com una mentida pietosa) 😛

[@more@]

4s comentaris